2 de desembre, Dine Bikeyah

2/12/09 - CRISI I CIRURGIA

Crisi. Ai ai ai. Intento apartar aquest pensament de la meva ment pero no puc. Tot ha comensat* amb el foc matinal, que no hi havia manera d'encendre. Llavors m'he sentit com una imbecil rematada quan la iaiona ha apilat un munt de fusta i l'ha ruixat amb benzina (o similar) i... presto! I jo cada dia barallant-m'hi...!

Despres, les ovelles. He decidit portar-les al moli, com ahir, i quan he aconseguit dirigir-les, he estat a la vora de l'atac de panic en aquell congost, unes cap aqui i les altres cap alla. Finalment, l'expedicio al moli ha estat un exit, pero les males putes no paraven de separar-se... Es desesperant veure la inercia centrifuga del ramat quan totes jalen cap a l'exterior! Les has d'obligar a girar-se perque no es desfaci el grup. En poques paraules, esgotador, aixi que m'han fet perdre una mica els nervis... Sera que avui portava menys gossos?

Al final m'he fartat i cap a les 14h les he fet anar cap a casa --prou! La Punyetera me les ha fet passar putes; tambe el grupet endarrerit dels collons, que a sobre son les mes lletges, i si que pot ser que siguin les mes velles, pero es ben be que sembla que ho facin per tocar els collons!

En fi, interntare que aquestes anotacions vagin quelcom mes enlla que les ovelles, pero aixo es cosa dificil, perque aqui no passa res. Res de res. No aprenc dineh bi zaad perque no parlen. No es que no 'el' parlin, al contrari, quan parlen nomes ho fan en dineh --fins i tot la nena boja, la Eia. Es que no parlen. Ni entre ells, ni amb mi. La iaiona, una mica, pero nomes per dir 'descansa', o 'molt be', o 'agafa aixo' i para de comptar. Ni un "com ha anat avui?", ni m'ensenyen a fer res, ni em diuen si be o malament, res. Res de res. Crisi.

Que hi faig, aqui?

Quan l'Owen i la Tree em van dir que em quedes, alguna cosa em deia que no aniria be --ho sentia a les entranyes. Per activa i per passiva, vaig intentar plantejar l'opcio de quedar-me amb el Tim i la Belinda --o fer un mig i mig. Pero no. Que no i que no. Pero el que mes m'emprenya es que no hi van pensar gens, tant se'ls en fotia, on podia quedar-me, a tots els refotuts del BMIS. "Coordina amb nosaltres, coordina amb nosaltres" --ta tia! Ja ho vaig veure, com coordinaven, i no me n'hauria d'haver refiat! No!

El mes fotut es que sento que perdo el temps. Aquesta gent te un fotimer de fills, i un que els porta les ovelles --evidentment, s'ha agafat unes vacances, ara que soc aqui! Aixo de les ovelles no te sentit --renovar-se o morir! Pasturant ovelles per aquesta gent, els estem ajudant a morir de mica en mica, a poc a poc. Quanta rao tenia aquella noia hopi! I es que sento que jo faria molt mes servei si invertis tot aquest temps i esfors* en un altre sentit, des de fora. A part d'aixo, NO se m'ha despertat en abslout la vocacio de pastoreta, i no percebo cap senyal que la meva estada aqui sigui propicia.

Un mes sencer! Estic fent malabarismes pensant en el visat i en el que fare al gener, quan se m'acabi, i aqui estic, pasturant ovelles, perdent el meu precios temps als EUA --com si no tingues res millor a fer!

Ui ui ui, no pot ser... A veure si dema em llevo mes lucida, pero es que son massa coses juntes... El que em fot es que he pres un compromis. I l'haure de trencar. O no. Pero avui dic que si.

Increible el tema de la nena, es salvatge total! Quasi no parla --es clar, tampoc li parlen!-- i es comunica a base de grunyits i crits. No li fan ni cas, NI CAS, ni tan sols quan agafa de terra les restes de menjar que hem llensat* per les ovelles i SE LES MENJA! La nena, d'uns 6 o 7 anys, intenta reclamar l'atencio dels pares constantment, a les bones i evidentment a les males, pero res, ni cas, nomes per dir-li que pari quan l'ha feta massa grossa. No m'extranya gens que hagi sortit mig tarada, en aquesta familia de tarats. Perque ho estan --o els navajo son aixi? Ho dubto... Aquests no pillen ni les directes ni les indirectes, i ja m'he cansat d'intentar-ho... Es increible... Ai ai ai, que fare?

De moment, continuar fregint-me al meu hogan i sopar...

Cirurgia. La ferida al dit feia MOLT mala pinta i he decidit netejar-la A SACO: agulla, tisores i foc esterilitzant, he tret la mena de crosta o cosa rara que s'hi estava fent i p'alante. Crec que he fet ben fet.

Tinc els llavis cada cop mes tallats, i aixo que bec molta aigua i em poso cacau constantment... terrible... ai ai ai...

Trobo a faltar el cel de Seattle, els arbres vermells, els animalons que trobava per alla...

Trobo a faltar el mon. Jo estic completament aillada i aquesta penya te mobil! Com que es lleig demanar-los que em deixin trucar (segons l'Owen i la Tree), i donat que tenen cotxe, els vaig demanar d'anar a una botiga propera per trucar des d'alla --ni cas!

No mola no mola no mola....

Soc lliure i avui me'n vull anar d'aqui.