dimarts, 23 de març de 2010

The benefits of being drunk

First, I don't want anybody to be offended by this post. I am not promoting alcoholism or anything like that, but for the second time in a few days I stayed sober while everybody else was drunk, and that was a bad idea.

Why? It's not only that you have to put up with the drunkard chat of everybody else while sober --it's not only that. The point is that when you're sober, you're a good person. When you're drunk, you're selfish. And when you're a good person and everybody else is selfish --well, that's not good for you.

When I am drunk --as everybody else is-- I have no qualms about leaving whenever I want, with my selfish thinking to the full, no matter who I am with, no matter where. 'Cause when I feel like leaving, it's for a reason, and I'd better leave, so I do, and that's all. Kind of. Yeah.

But on Friday, I didn't. I had been drinking all the afternoon --we had one of those long Spanish lunches-- so I stopped drinking in the evening. I then went with some other friends who were drinking at that time, so at some point I decided to go home and leave them go on with the party --that was enough for the day... Then the story gets far more complicated, but the point is that for three or four times that night I was positive I was leaving --but finally felt compelled to share my friends' miseries. Kind of. Yeah. So I was the last one to get to bed. Alone and sober, of course. And very tired. And it had all been really expensive.

The morning after I was still wondering why I had stayed, and after considering the fact that I may be a saint for being such a good friend, I realized that indeed, had I been drunk, I would have left --maybe I would have stayed, but that's another story... Actually, on Friday there was a lot of bad luck involved too... Still, I stayed because I felt I had to, my decision to stay was more like an act of sacrifice than of will --it was terrible!

Moreover, the next day, some of my friends didn't even remember what happened the night before...

And today --it happened again! I am not getting into details either this time, but it's a completely different situation --still same plot and main character, ME! Again, some bad luck... or whatever... Again, I wonder why. Again, same conclusion. Had I been drunk, I would have been home far before I did --and for what? I didn't really enjoyed being there... I wasn't even drinking! Well that was a joke...

Anyway...

I haven't been going out very much lately...

Pity this happens...

Dreaming of Seattle...

Be there soon...

To sum up, as Baudelaire put it: LET'S GET DRUNK!

dimecres, 10 de febrer de 2010

Campanya anti-plàtans

És increïble com una campanya publicitària pot anar TAN directament en contra del seu propòsit últim --la promoció d'un producte. I encara més increïble és com DUES campanyes publicitàries poden fer tan de mal al consum de plàtans en aquest país.

Sembla que el govern canari estigui cansat de la producció bananera i espera que després d'aquestes campanyes es col·lapsi el mercat per, finalment, organitzar un carnaval perpetu o bé concentrar-se en l'exportació de patates amb mojo picón --cap de les dues opcions no serien mala idea!

PER QUÈ? PER QUÈ es gasten els diners en anuncis HORRIBLES que fan ganes de deixar de menjar plàtans de per vida? No sé quin és pitjor, si el del musical a l'oficina o el de "Canarias, región ultraperiférica de Europa" --però què diuen? De què parlen? Qui té TAN mal gust?

Si realment volen promocionar el consum de plàtan canari... mmm... no sé... se m'acuden un MUNT d'idees! --és clar que no totes aptes en horari protegit... Però collons, després de veure aquests anuncis, només puc fer un clam al BOICOT del plàtan canari pel d'una altra nacionalitat amb un mínim de bon gust --i no parlo dels plàtans.

Per cert, heu tastat els plàtans equatorians? Són boníssims!

dimarts, 9 de febrer de 2010

La venjança del Gran Esperit

Photobucket
Els Jocs Olímpics d'hivern 2010 són a punt de començar a Vancouver, British Columbia (Canadà), i se celebraran del 12 al 28 de febrer a diferents seus: Vancouver ciutat, Whistler, Richmond i West Vancouver --concretament, a Cypress Mountain, que els darrers dies ha ocupat part de la informació esportiva per la manca de neu que pateix.

Això passa a les millors famílies, sens dubte. Vius al Canadà, amb un metre de neu cada hivern, i quan et decideixes a muntar els Jocs Olímpics, va i no neva. És ben bé la llei de Murphy.

O no. Potser és la petita venjança del Gran Esperit.

No sé com li deuen dir al Gran Esperit els pobles indígenes St’at’imc i Squamish, però segur que ja m'entenen --el Gran Esperit és el mateix a tot arreu! I és que resulta que les magnífiques instal·lacions olímpiques d'esquí es troben a territoris St’at’imc i Squamish, i de segur que aquesta genteta de pell roja i ulls tristos que fa temps que reclama els seus drets sobre aquestes terres ha celebrat més d'una sessió amb tambors i bolets, a la vora del foc, per demanar-li al Gran Pare (o Mare) que aturi tot aquest circ. Que es respectin els seus llocs sagrats. I ves per on, sembla que algú els ha escoltat!

La situació dels territoris indígenes a la Colúmbia Britànica canadenca és, per variar, complicada. Hi ha qui diu que mai no s'ha signat cap tractat i que, per tant, totes aquestes terres, ara plenes de remuntadors i d'urbanites lliscant muntanya avall amb colors fluorescents, són territori ROBAT. Però tal com explica amb honestedat i valentia aquest article, els principals consells de tribu estan d'acord amb els Jocs i hi participen d'alguna manera o altra --se'n beneficien d'alguna manera o altra, faltaria més!

Aquesta entrada no és per condemnar ni atacar els Jocs --me la suen bastant. Reconec que sí que em semblen un circ que fomenta les regles del joc capitalista i, en aquest sentit, estic d'acord amb el moviment www.no2010.com i en contra dels Jocs en general --com si no hi hagués d'altres coses més importants a fer! D'altra banda, pensem en els esportistes! I que maco que és veure'ls per la tele!

Des del punt de vista indígena, realment, jo què sé? Hi ha hagut altres disputes contra la construcció de resorts d'esquí a terres considerades sagrades pels nadius canadencs, i d'alguna manera el clam indígena ha prevalgut --i jo me n'alegro! Però uns estan a favor, d'altres en contra, tots han de menjar... és complicat...

La qüestió és que no hi ha neu a Cypress Mountain. I això sí que em fa gràcia. Veig les notícies i somric, maliciosament, donant gràcies al Gran Esperit i fent-me còmplice del que em sembla la seva petita venjança contra una política de fets consumats...

I perquè els slogans són tan macos: NO OLYMPICS ON STOLEN NATIVE LAND!

dijous, 4 de febrer de 2010

City of Arts

It's almost three weeks that I am back home and still feel like I am losing my time here. However, I know I cannot leave yet so I am trying to enjoy my time here as much as I can.

Fortunately, Barcelona has a very rich and diverse cultural agenda that helps me get through this time in limbo. And fortunately again, my mom is an expert 'free-ticket finder' --she knows about every radio show or web site that offer promotional tickets, especially for the theater. Three weeks, three theater shows:

- Natale in Casa Cupiello, by Eduardo de Filippo. This play takes place in Naples, Italy, on a Christmas Eve --it was beautifully translated into Catalan and outstandingly played by the actors. I don't know if you, my friends, remember about my close relationship with Naples and its people... This play was a signal! I am going to Naples next weekend! Hurrah!

- American Buffalo, by David Mamet. Ooooh, my god! It was great! Sooooo American! Exactly what I needed...

- L'Auca del Senyor Esteve, by Santiago Rusiñol. A version of a Catalan classic... not bad... especially because I only payed 5 euros for it... It's a good play though, always fun to watch...

I also go to the movies from time to time, but haven't watched anything remarkable lately... And every Monday, my friends delight me with their music at the Limerick Pub --always great!

Besides my evening cultural events, my life here is calm and quiet --too quiet. I spend my time sleeping, swimming, practising yoga, making jewelery, going for walks... not bad, huh? Still --I'm bored. Think I'm gonna take a course on something --Photoshop? Web design? Gardening? I'll let you know!

Miss you all!

dilluns, 18 de gener de 2010

Bad beer, good music and tones of cigarettes

At last. That's my BCN: bad beer, good live music and lots of cigarettes! I was missing it so much, only I didn't realize it until I had it.

I went to see a Brazilian bossa-nova concert by Luna Cohen Quintet, 'cause three of the five happened to be my friends. Have lots of friends who are jazz musicians --too many, I would say... Bad beer and cigarettes were everywhere, but we didn't really like the venue, so after that we went to a jazz jam session that is held every Monday at the Limerick Pub. More friends there. Awesome music. Bad beer and cigarettes --again.

And that's my life in BCN. There's always a gig to go to, there's always bad beer and a foggy ambiance at the venue, there's always a friend who is playing here or there... I'm glad I found my BCN again! I really like it!

Today I went downtown for some shopping and came back home walking, as I always do... It could have been a 'painful' experience --downtown BCN is crazy!-- but since I knew exactly what I needed and where to go, I could avoid the crowd. So on my way back home I had another cheerful sight: there's an open-air exhibit of Rodin's sculptures in Rambla Catalunya! I love it. I love street art, and I love when art hits the streets --which is not always the same thing. Rambla Catalunya is a boulevard parallel to Passeig de Gràcia, which are two posh streets with architectural interest in BCN --do not mistake with the famous Ramblas! Actually, 'rambla' means 'boulevard', so... Anyway, 'The thinker' was there! Awesome! BEAUTIFUL! Along with some other sculptures! I just loved it!

It seems I'm making it up with my city... it was about time...

Wanna hear my friends playing?
www.myspace.com/colectivodeimos
www.myspace.com/mysticflugelhornband
www.myspace.com/miguelfernandezmusic
www.myspace.com/joelmcmusic

diumenge, 17 de gener de 2010

Cheering up

Yes, my friends, it's been extremely difficult for me not to get stuck in the 'I hate this place' feeling, but enough is enough --I've got to cheer up and keep 'the traveler's attitude' even in my hometown!

One thing I forgot about my city is that we also have BEAUTIFUL sunsets here! The vision of a cloudy red sky always makes my day... and I had a lot of those in America!

Another good thing I found is that the new dumpsters I told you about are helping BCN go green --we had special recycling bins for glass, plastic and paper, but now they are fiercely encouraging the citizens to separate the organic trash from the regular trash. They gave every household a special bin for that, and my mom is so enthusiastic! She's going mad at me because I forget we have this new bin and always misplace the trash, poor lady... Well, enough of trash and dumpsters for now...

Today I was struck to discover that we have two new subway lines --we call it 'metro'. Ain't it AMAZING? Only a few stations of the two are working, and it's not that I will use them very often since they cover an area in the outskirts of the city, but still I was surprised to find them open only three months after I left --and I felt like a tourist checking the metro map!

So many new things to discover and old things to revisit! Keep tuned to find out!

dijous, 14 de gener de 2010

Home sweet home?

Hello everybody. The mission of this blog was to report my friends and family on my adventures abroad, so why not use it the other way around? Here's my first impression of my return back home: HELL!

The truth is we don't have any sense of 'service' whatsoever, and this, after three months in the most obliging country in the world, where customers are gods, is a pain in the ass. The nightmare I went through in the airports of London and Barcelona ruined what could have been the happy return of the prodigal daughter, but still, here I am!

After three months abroad, and within the few hours I've been here, I could only notice that the city hall has changed the dumpsters or trash containers --again! Here in Barcelona you can find them everywhere, because that's how we collect our trash --not within the buildings, as it is done in most American cities. Actually, it was about time, because the last ones they installed were all broken thanks to the 'hi-tech' system they used to empty them out. The new ones are pretty much alike as the old ones, only new. I'll tell you how they work as soon as I try, OK? And you'll get pictures very soon too!

Today I had to drive back to the airport to claim my lost luggage, so I could experience again how it feels like to drive here --another nightmare! There are motorcycles everywhere, crossing lanes and dodging the cars as if they were the masters of the road. Cab drivers are next on my own particular 'most hated' list of people, after motorcyclists... And THAT'S WHY I avoid driving in the city whenever possible --which is most of the time.

I was so late yesterday that couldn't go and see my friends that were waiting for me in 'our' bar, the ELECTRIC, so that's what I am going to do now. Hoping that my English is better written than spoken, I'll keep you informed of my adventures in this place I call home...

I MISS YOU!

dimecres, 6 de gener de 2010

Final de trajecte

Ara que tots sabeu que torno, ningu llegira aquesta entrada, pero sento que el blog de les meves aventures necessita un final... del primer capitol, es clar.

Torno a ser al punt de partida, en aquesta magica ciutat que em te el cor robat i on encara ara, continuament, em sento envoltada de bons designis i un etern somriure. Seattle, mon amour.

Em sento a la recta final d'aquesta immensa muntanya russa on he estat pujada durant tres mesos, plena de 'subidons' i tambe d'algun 'baixon', pero en definitiva una d'aquelles atraccions on tornaves a fer cua per pujar-hi una vegada i una altra.

I aixo es exactament el que fare. Em tornare a posar a la cua per, ben aviat, tornar a gaudir dels altibaixos d'aquesta muntanya russa que vull que sigui la meva vida.

Us estimo!

diumenge, 27 de desembre de 2009

Right on!

El titol d'aquesta entrada l'he tret de la missa dominical de la Glide Memorial United Methodist Church, que m'ha fet comensar* el dia a ritme de funky/gospel --genial! Com que es una esglesia molt oberta i politicament molt radical (el sermo ha estat im-pressionant, ara us l'explico), han acabat una de les pregaries fent un matxembrat d'expressions de diferents religions:

"Amen. Halleluja. Right on. Salam. Shalom. Namaste."

Right on? Que es aixo? Rastafari? No ho se, pero mola! RIGHT ON!

Si, avui ha estat un diumenge de religio i politica. Primer, la missa i el sermo, en que el pastor ha dit coses com: "Com pot ser que aquest pais inverteixi MILIONS de dolars en un missil capas* de ser llensat* a milers de kilometres i encertar l'objectiu mentres els nostres nens es moren de malalties perfectament tractables que els seus pares no poden pagar? Com es que la gent no surt al carrer indignada a protestar per aixo?"

I coses aixi. Brutals. Un 10 al pastor, un 10 al cor i als musics, i un 10 a tota la Glide Memorial Church, que te un centenar de projectes d'ajuda directa a la gent que ho necessita --aixo si que es ser un bon cristia i predicar amb l'exemple!

A la sortida de missa, ja hi havia una cua de gent esperant per rebre el que segurament seria el seu unic apat calent del dia --o l'unic apat, a seques. Era una cua que quasi donava la volta a l'illa, i les illes americanes tenen dimensions americanes, no se si m'enteneu... Una mica mes enlla, una altra cua de gent --molt mes reduida i que feia olor de roses-- esperava per entrar a fer el 'brunch' al local de moda... La vida es aixi a tot arreu, tambe als EUA... I parlant de homeless i morts de gana, Seattle es famosa pels seus homeless i per la penya tocada de l'ala en general que omple els seus carrers, pero jo us asseguro que San Francisco li passa la ma per la cara! Sigui com sigui, els homeless de SF tenen MOLTA mes mala llet que els seattlelites! Quina por!

A la tarda, segona dosi de politica quan he ensopegat amb una mani al carrer... Be, una mani i la seva contra-mani, una a cada cantonada de Powell i Union Square, cara a cara --al.lucinant! L'una, amb banderes palestines, en record dels 1.300 morts, 5.000 ferits i 50.000 desplassats* que va provocar la invasio israeli de Gaza ara fa un any. L'altra, ja us ho podeu imaginar. M'he quedat a la banda pro-palestina, of course, i ha estat molt emocionant!

Quantes coses, eh? Sembla mentida! Dos dies sola a San Francisco i mira! A les grans ciutats sempre passen coses mes interessants que als petits pobles remots perduts 'por ahi'... Per exemple, ahir vaig comensar* el dia parlant castella amb dues coreanes del Paraguai --ein? si si, existeixen!--; vaig passar del cutrerio de Chinatown al pijerio de Jackson Square nomes creuant un carrer; em vaig comprar uns Levi's per 30$ (ho HAVIA de fer, els Levi's son d'aqui!), i vaig acabar liant un cigarro i fent-la petar amb una dona que, si no era homeless, amb tota certesa estava ben borratxa, la pobra... Despres de l'estupor a Sonora, aixo es una muntanya russa --literalment! Les pujades i baixades dels carrers d'aquesta ciutat no tenen cap mena de sentit!

I es clar, suposo que estar sola propicia que estigui mes atenta a tot. Alhora, continuo pensant que es CRUCIAL estar amb algu del lloc, com a Sonora, que per molt avorrit que fos almenys tinc la certesa d'haver-ho conegut des de dins, com a mi m'agrada, i no com una guiri, com aqui a SF... Interessant paradoxa: reflexionem-hi!

Mentrestant, nomes penso en tornar a Seattle...
 
Per acabar, llenso* una altra reflexio al personal: viatjar i les relacions entre viatgers deuen haver canviat moltissim en els darrers anys per culpa d'internet i sobretot dels portatils --aqui estic, a un dels International Hostels de SF, en una sala amb 11 persones, 8 de les quals estem concentrades en les nostres pantalles i teclats mentre les altres 3 llegeixen-- tela! Val a dir que es la primera vegada que sento aquest aillament entre viatgers, suposo que perque aquest es l'hostal mes gran on he estat. A Seattle, de seguida la feies petar amb algu a la sala dels fumetes, of course, pero tambe a la sala comuna; o encara mes facil a Flagstaff, on erem quatre gats. Pero us asseguro que es bastant impactant... i tambe bastant trist, per que no dir-ho!

dijous, 24 de desembre de 2009

Vida a Sonora

Fa temps que no escric, i es que la vida a Sonora es mes aviat 'insonora'... O potser per la meva proximitat a un membre d'AA, aquesta experiencia em sembla com l'aigua: incolora, inodora i insipida. I ara estic exagerant, es clar, pero el simil es perfecte --o no?

Nomes cal comparar les fotos de Seattle amb les de Sonora i San Francisco per entendre la diferencia --aqui, tot es atenuat, mentres que alla, tot era brillant, explosiu! I em pregunto quin paper hi juguen les drogues i l'alcohol en aquesta percepcio tan diferent de la realitat...

No em recupero del 'baixon' de tornar de la reserva. L'excitacio californiana m'ha durat ben poc, i a fe que la meteorologia no ha ajudat gens ni mica. De nou, em sento atrapada i a l'espera de NO SE QUE...

Toca tocar el dos... ben aviat...

Es curios, perque vaig marxar de la reserva perque sentia que 'perdia el temps' i l'he acabat perdent igualment... o no? Vaaaale, tot serveix com a experiencia, mai no se sap fins que no es prova, pero l'estada a Sonora s'esta allargant excessivament, ho reconec, i crec que en part es perque no vull passar les festes sola, diga'm carrinclona...

Next? Casa? Who knows...

Per cert, bones festes! Ja podeu estar segurs que al 2010 l'aventura continua!

dilluns, 14 de desembre de 2009

Viva la Virgen de Guadalupe!

VIVA!

No, no soc a Mexic. Continuo a Sonora, a ca els Harrison, i aixo de la verge de Guadalupe es perque el dissabte vam anar a una missa mexicana --amb dinar comunitari despres de la missa, es clar, si no de que... Dissabte va ser un dia 'completito': primer vam anar a casa uns amics del Daniel, gent gran, per ajudar-los a posar les llums de Nadal; despres, la immersio en la comunitat hispanoamericana; llavors, peli i, finalment, un concert de heavy metal al casino que hi ha a la reserva india d'aqui al costat --ein? Surrealista!

Ahir, dinar familiar...

Tot resulta massa familiar, aqui a Sonora, familiar de 'familia', pero no es la meva familia...

Virgencita de Guadalupe, por favor, iluminame!

dimecres, 9 de desembre de 2009

4 de desembre, Flagstaff

4/12/09 - Back in Flagstaff

Ooooooooooh! Indescriptible la felicitat de tornar al mon --no tinc paraules.

3 de desembre, Dine Bikeyah

3/12/09 - VIA FORA

Segon dia de crisi --i marxo d'aqui. Ja els ho he dit. Reaccions? No ho se... cap? La iaiona m'ha regalat un collaret i una pulsera --ole! Jo crec que a ella li agradava tenir-me per aqui, pero vaja, quin sentit te? Fills i familia els visiten constantment, i si els cal ajuda, la troben. Les ovelles... doncs res, que se n'encarregui el fill, o jo que se --total, tampoc no viuen d'aixo! Els he dit que em sentia avergonyida per trencar el meu compromis, pero que estava segura de poder-los ajudar millor en la seva causa des de l'exterior. Afortunadament, un dels fills, el pare de la nena --otro que tal, raro com ell sol--, ha d'anar a Flagstaff dema, o sigui que ni fet expressament.

Em fa una mica de pena deixar tot aixo, sobretot els gossos --els millors companys que he tingut aqui--, pero nomes una mica. Friso per tornar a la civilitzacio, per veure gent, per parlar amb la mama i altres amics, per escriure a tothom! Aaaah! I rentar-me el cabell altre cop, of course!

I la lluna? Raro raro, avui no ha sortit encara, i aixo que ahir, a aquestes hores, ja lluia ben amunt! Lluna llunera, vine a dir-me adeu, sisplaaaaaaau!

2 de desembre, Dine Bikeyah

2/12/09 - CRISI I CIRURGIA

Crisi. Ai ai ai. Intento apartar aquest pensament de la meva ment pero no puc. Tot ha comensat* amb el foc matinal, que no hi havia manera d'encendre. Llavors m'he sentit com una imbecil rematada quan la iaiona ha apilat un munt de fusta i l'ha ruixat amb benzina (o similar) i... presto! I jo cada dia barallant-m'hi...!

Despres, les ovelles. He decidit portar-les al moli, com ahir, i quan he aconseguit dirigir-les, he estat a la vora de l'atac de panic en aquell congost, unes cap aqui i les altres cap alla. Finalment, l'expedicio al moli ha estat un exit, pero les males putes no paraven de separar-se... Es desesperant veure la inercia centrifuga del ramat quan totes jalen cap a l'exterior! Les has d'obligar a girar-se perque no es desfaci el grup. En poques paraules, esgotador, aixi que m'han fet perdre una mica els nervis... Sera que avui portava menys gossos?

Al final m'he fartat i cap a les 14h les he fet anar cap a casa --prou! La Punyetera me les ha fet passar putes; tambe el grupet endarrerit dels collons, que a sobre son les mes lletges, i si que pot ser que siguin les mes velles, pero es ben be que sembla que ho facin per tocar els collons!

En fi, interntare que aquestes anotacions vagin quelcom mes enlla que les ovelles, pero aixo es cosa dificil, perque aqui no passa res. Res de res. No aprenc dineh bi zaad perque no parlen. No es que no 'el' parlin, al contrari, quan parlen nomes ho fan en dineh --fins i tot la nena boja, la Eia. Es que no parlen. Ni entre ells, ni amb mi. La iaiona, una mica, pero nomes per dir 'descansa', o 'molt be', o 'agafa aixo' i para de comptar. Ni un "com ha anat avui?", ni m'ensenyen a fer res, ni em diuen si be o malament, res. Res de res. Crisi.

Que hi faig, aqui?

Quan l'Owen i la Tree em van dir que em quedes, alguna cosa em deia que no aniria be --ho sentia a les entranyes. Per activa i per passiva, vaig intentar plantejar l'opcio de quedar-me amb el Tim i la Belinda --o fer un mig i mig. Pero no. Que no i que no. Pero el que mes m'emprenya es que no hi van pensar gens, tant se'ls en fotia, on podia quedar-me, a tots els refotuts del BMIS. "Coordina amb nosaltres, coordina amb nosaltres" --ta tia! Ja ho vaig veure, com coordinaven, i no me n'hauria d'haver refiat! No!

El mes fotut es que sento que perdo el temps. Aquesta gent te un fotimer de fills, i un que els porta les ovelles --evidentment, s'ha agafat unes vacances, ara que soc aqui! Aixo de les ovelles no te sentit --renovar-se o morir! Pasturant ovelles per aquesta gent, els estem ajudant a morir de mica en mica, a poc a poc. Quanta rao tenia aquella noia hopi! I es que sento que jo faria molt mes servei si invertis tot aquest temps i esfors* en un altre sentit, des de fora. A part d'aixo, NO se m'ha despertat en abslout la vocacio de pastoreta, i no percebo cap senyal que la meva estada aqui sigui propicia.

Un mes sencer! Estic fent malabarismes pensant en el visat i en el que fare al gener, quan se m'acabi, i aqui estic, pasturant ovelles, perdent el meu precios temps als EUA --com si no tingues res millor a fer!

Ui ui ui, no pot ser... A veure si dema em llevo mes lucida, pero es que son massa coses juntes... El que em fot es que he pres un compromis. I l'haure de trencar. O no. Pero avui dic que si.

Increible el tema de la nena, es salvatge total! Quasi no parla --es clar, tampoc li parlen!-- i es comunica a base de grunyits i crits. No li fan ni cas, NI CAS, ni tan sols quan agafa de terra les restes de menjar que hem llensat* per les ovelles i SE LES MENJA! La nena, d'uns 6 o 7 anys, intenta reclamar l'atencio dels pares constantment, a les bones i evidentment a les males, pero res, ni cas, nomes per dir-li que pari quan l'ha feta massa grossa. No m'extranya gens que hagi sortit mig tarada, en aquesta familia de tarats. Perque ho estan --o els navajo son aixi? Ho dubto... Aquests no pillen ni les directes ni les indirectes, i ja m'he cansat d'intentar-ho... Es increible... Ai ai ai, que fare?

De moment, continuar fregint-me al meu hogan i sopar...

Cirurgia. La ferida al dit feia MOLT mala pinta i he decidit netejar-la A SACO: agulla, tisores i foc esterilitzant, he tret la mena de crosta o cosa rara que s'hi estava fent i p'alante. Crec que he fet ben fet.

Tinc els llavis cada cop mes tallats, i aixo que bec molta aigua i em poso cacau constantment... terrible... ai ai ai...

Trobo a faltar el cel de Seattle, els arbres vermells, els animalons que trobava per alla...

Trobo a faltar el mon. Jo estic completament aillada i aquesta penya te mobil! Com que es lleig demanar-los que em deixin trucar (segons l'Owen i la Tree), i donat que tenen cotxe, els vaig demanar d'anar a una botiga propera per trucar des d'alla --ni cas!

No mola no mola no mola....

Soc lliure i avui me'n vull anar d'aqui.

1 de desembre, Dine Bikeyah

1/12/09 - Lluna plena (crec)

M'estic fregint! He posat l'estufa a tota castanya i el hogan es una sauna! Mas madera! Avui he dormit la mar de be a sota la meva muntanya de mantes i a sobre dels matalassets i la pell d'ovella que hi havia per aqui. M'encanta aquest hogan. No se si la Tree, l'Owen i familia tornaran per quedar-s'hi gaires dies --espero que no, perque ja he fet meu aquest espai.

Quina calor!

Avui ha anat molt millor amb les ovelles --amb mes gossos, que avui si que han fet la seva feina. He escoltat musica i era divertit cantar en veu alta mentres totes em miraven com dient "que fa aquesta boja?!" Algunes ja m'han perdut directament el respecte, si es que l'havien tingut mai, no se si per l'episodi musical o perque si, jo que se... Aguantare el que calgui, ara que m'he compromes, pero la veritat es que si ho puc evitar, passo de pasturar ovelles en futures ocasions que pugi a la reserva...

El dia comensa* ben d'hora, a quarts de sis. Encenc el foc del hogan i vaig cap a la casa, a encendre el d'alla. Poso aigua a bullir i faig el cafe, previa obertura del gas, que es a fora. Ja han entes que jo, de cuinar, ni papa, o sigui que algu fa l'esmorzar, que normalment consisteix en: pa acabat de fer (tipus pita); patates amb algo; ous 'remenats' (no son truita ni tampoc els autentics 'scrumbled eggs') i amb una mica de sort, bacon o carn.

No es extrany que les primeres paraules en dineh bi zaad que he apres, despres d''hola' i 'gracies', siguin 'cafe' i 'sucre' --i de rebot 'sal', perque 'sucre' es diu 'sal dolsa'*! Quin desfici pel cafe! M'he de controlar perque en beuria tant que aniria com una moto! Es bonissim, per cert...

Mentres algu fa l'esmorzar, em rento --ara que puc-- i em vesteixo, preparant-me per sortir amb les ovelles tot havent esmorzat, cap alla les 9h.

A les 15h, cap a casa, on m'espera el dinar, tambe variat i bo, de moment. Aixo si, aqui tiren molt de llauna --per forsa*! Passa que per ells es gairebe l'hora de sopar, i cap al tard m'he d'inventar alguna cosa per no morir-me de gana. Aqui es quan entren en accio la carretada de noodles que vaig comprar...

I despres? Doncs res. Ahir, a ca la Jane. Avui, res. Son quasi les 19h i porto 2 hores inventat-me que fer: rentant-me una altra vegada, pentinant-me, posant-me cremetes i unguents variats, fent pulseres, escrivint. I despres de sopar, a quarts de vuit, a llegir una mica i a les 21h o quarts de deu ja estic fent nones. Increible, no? Cap a les 4h de la matinada, jo ja em llevaria, pero encara puc dormir 2 horetes mes --wow!

dimarts, 8 de desembre de 2009

30 de novembre, Navajo Partitioned Land (NPL)

30/11/09 - Ca la Jane a NPL

Ho he fet! M'he dutxaaaaaaaaaaaat! A una dutxa de debooooo! La Jane, la jove dels Begay, el seu marit i la seva filla boja viuen a la zona navajo de la reserva i per tant tenen aigua, aigua calenta, lavabo, dutxa, nevera, tele --tot! Les families que hem ajudat son 'resisters' --navajos que viuen a la zona Hopi de la reserva pero que es neguen a signar l'Accomodation Agreement i que per tant no tenen res de res, s'arrisquen a que els confisquin els ramats, i fins i tot la casa si marxen d'alla. El conflicte es complicat i va molt enrera en el temps... La mina no fa mes que embolicar la troca. I ningu no te l'actitud adequada per enfrontar el problema --o si! He de contactar amb la noia hopi que va parlar l'ultim dia...

Crec que aquesta dutxa i la IMMENSA satisfaccio que m'ha aportat passen per davant de l'altre fet destacable del dia: NANISH KAAD! O sigui pasturar ovelles! ESGOTADOR. Tens. Recomfortant?

Avui ha sigut un dia "Camino", patint de mala manera de 9h a 15h per despres sentir-me la dona mes poderosa del mon! Una dutxa i se'm passen tots els mals; s'obliden els moments d'angoixa de veure tot el ramat escampat per una immensa praderia; el mal de peus de caminar tot el dia per terreny... com ho diria... d'ovelles? --dema em poso les bambes!--; de cagar-me en els gossos, que no se si han fet alguna cosa  que jo no ho he notat (segurament, si), pero m'he sentit constantment com una GOSSA d'ATURA --aixo si, la millor!

Les ovelles, quin panorama! Les lentes, les llestes (que esperaven a que em gires per tornar alla d'on les havia tret), les aventureres, les tres ovelles negres (precioses), la que sembla un gos, les lletges... Al final tot ha anat com una seda --la sort del principiant? Les he matat de set perque no se on es l'aigua --crec que dema les deixare anar mes al seu aire... no ho se...

Es dificil, aixo de les ovelles, i si se'm perden em moro! Pero he de deixar que el cony de gossos facin la seva feina, que avui s'han estat tocant el que no sona a base de be --sera perque no em coneixen? No ho se, crec que realment he fet el que havia de fer: no les he deixat anar al quinto conyo i hem tornat a l'hora. El que era cansat era encerclar-les perque no s'escampessin --no es el que han de fer els putos gossos?

Es tabu insultar-les i/o tractar-les malament, pero he d'admetre que algun 'mala puta!' se m'ha escapat... Pero en general els deia 'guapes', 'txurris', i els demanava les coses 'per favor' per finalment donar-los les gracies --com ens hem de veure! Ha anat be.

Despres de la dutxa, i de l'encert de canviar-me les calces abans de sortir cap a ca la Jane, sento que els meus genitals estan sans i estalvis, cosa que no sempre he pogut garantir. Cada dia em sento a prop de la infeccio d'orina, pero cada dia em salvo...

Gracies, vida, per tantes coses bones --les experiencies, les dutxes, estar sana! A veure com evoluciona el dit petit de la ma dreta... A part de la ferida, crec que dec tenir un esquins* o alguna cosa aixi... En Dan va trobar que era una magica coincidencia que ens fessim mal tots dos el mateix dia, descarregant fusta, pero basicament es una PUTADA! Suposo que tinc sort perque, fet i fet, no sera res... mai no es res... Gracies!

(...) El colofon: costelles de xai rostides! Ahou! Quan no demanes ni aspires a res, tot et ve donat! Aleluya! Weno, diria que no era ben be un xai, sino quelcom mes crescudet, pero BONISSIM!

(...) I per fi sola, al hogan, intimitat i llum de lluna --GRACIESSSSSSSS!

29 de novembre, Dine Bikeyah

29/11/09 - H&B Begay's

Doncs aixo. Que em quedo aqui. No es una idea que m'acabi d'agradar gaire, pero en fi, no se sap mai... Ja tornare a altres cases en altres ocasions --ja hi estic pensant!

Gairebe tothom ha marxat. Em quedo amb el Harry i la Bessie, l'Owen, la Tree, el Jonah i el (?) --aquests dos ultims no sumen 10 anys entre tots dos. A veure com va tot... De moment, molt rentar plats i poca cosa mes --cuinar, jo? Uiiii...

Potser dema ja m'hi poso amb les ovelles --aixo estara be! Almenys no haure de patir per cuinar ni seguir el ritme dels apats de nungu!

Pero necessito rentar-me. I rentar-me el cabell. De debo.

(...) Siiiii! Per fi! Ho he fet! M'he rentat el cabell! ALELUYA!

Per cert, avui ha nevat! Ens hem llevat amb la visio esglaiadora del desert nevat. Oh! La veritat es que m'he acollonit una miqueta, i m'han dit que no anes a pasturar ovelles perque no es refiaven de les meves botes, les meves magnifiques Dr.Marten's liles que a tothom agraden tant! Tambe soc coneguda com 'la que menja entrepans de xocolata' --seria un bon nom indi, no creieu? Aquesta penya no coneix en pa amb xocolata! Ni els indis, ni els americans ni ningu! Incroyable!

Aaaah! Quin plaer! EL CABELL NET!

Dema em 'dutxo' --fijo!

28 de novembre, Dine Bikeyah

28/11/09 - At Harry & Bessie Begay again

La fi de la caravana i ja els trobo a faltar. En Dan, en Peter, Bear, Tzaddie, Becky & Ray Anne, Cat --tots! Tinc ganes d'estar aqui sola, si, pero ha estat MOLT gratificant coneixer a tota aquesta gent --1000 contactes!

La Darlene; la boja de la Tori; Max, el fumador silencios; Russell, alies Rela; el sempre somrient Derek; l'enigmatic Owen --tots.

I tambe trobo a faltar Seattle, per que no dir-ho. I el bosc. I l'aigua.

I friso per rentar-me --sobretot el cabell!

27 de novembre, Dove Springs

27/11/09 - Gracies pel dia d'Accio de Gracies!

FERPECTE!

Gracies per poder menjar carn en dos apats --o tres! Gracies per aquest felis* nou dia a la Terra!

Avui, mes fusta! Som-hi!

26 de novembre, Thanksgiving Give Back Day

26/11/09 - Wood runs - Tim & Belinda's

Avui, fusta. Amb el Tzaddie, la Karen, el Daniel i l'Autumn. Suposo que ahir no era el moment de coneixer la Pauline, i insisteixo que era un us egoista de la benzina i un 'despilfarro' de recursos humans!

Coses rares passen aqui...

Marihuana...

Somiar desperta... Desconectar...

To Coal Mine Mesa & Star Mountain...

(...) GREAT!

25 de novembre, Dove Springs

25 de novembre - Food runs - Tim & Belinda's

Que be! Aquest campament m'agrada molt mes! He retrobat en Thomas i en Bear --els vaig coneixer a Flagstaff--, i he conegut en Peter, la Katherine, ETC. El Dan amb la gossa Kitta; el Brian (Ryan?) i la seva familia; en Jack amb la caravana... Ahir vam estar tot el dia preparant capses de menjar tipus lot de Nadal i, a la tarda, repartint-les.

Aquest grupet de gent es conegut com 'Clan Dyken', perque es en gran part gracies als germans Bear i Mark Dyken que s'organitza aquesta caravana des de fa quasi vint anys, i aixi es com es diu el grup de musica que tenen. L'altre campament, que envia supporters a les cases, esta organitzat per Black Mesa Indigenous Support des de fa un parell d'anys --els coordinadors descoordinats! Igualment, esperare a veure que em diuen els de BMIS sobre la familia amb la que em quedare, quin misteri...

(...) L'ultim piti... l'ultim piti? No ho se... Crec que m'ha col.locat una mica i tot... Segur que trobare la manera de seguir fumant --ja tinc calats els que tenen marihuana!!

Intimitat. Solitud. Per fi una mica d'intimitat! Encara no se com m'ho fare per RENTAR-ME una mica... deu meu... Porto uns 4 o 5 dies sense tocar aigua a les parts mes pudentes del cos! Que em passa?? Espero que avui anem a algun lloc civilitzat on poder comprar 'toallitas' --si no, pillo una infeccio segur! El cabell, tema a part... Tambe hauria de comprar mes menjar per compartir, pero cada cop tinc mes clar que no en tinc NI IDEA de cuinar... en fi, a gorrejar...

(...) Som nou persones fent el 'food run' en tres cotxes --4 (Thomas, Bear, Somer, la menda), 3 (Owen, Ray Anne, Becky) i 2 (Alex i Chris, els pirats del ioga). Vols dir que cal? Nosaltres no portem res! Nomes els acompanyem... Ein? Diria que estem fent una mica el paripe...

(...) Cagada. La mandra i la incomprensio m'han privat de coneixer a una gran persona, de tenir una bona experiencia... O no? Que en penso, realment, de passejades com les d'avui?

[aclarire que no vaig entrar a l'ultima de les cases perque estava cansada de fer el burro i va resultar ser la de la Pauline Whitesinger, una de les resistents navajos a HPL mes famosa --que ja repapieja, tot s'ha de dir...]

23 de novembre, Dine Bikeyah

23/11/09, Big Mountain - Katherine Smith's

Esmorzar. Quin xou. Aqui cada apat es pantagruelic. Aquesta penya es passen el dia jalant! Hi ha menjar per un regiment, tal com imaginava. He fet ben fet de portar poca cosa...

(...) Dema marxarem d'aqui, i en part me n'alegro. Em sento una mica l'ovella negra d'aquesta colla, pero com se sentiria un america al cau? Vaig a la meva bola, intento ajudar al maxim pero em sento cansada, no per la feina sino per certes situacions...

Peeling bananas and cutting apples. Aquesta ha estat la meva tasca matinal. A la tarda, una mica d'aixo i una mica d'allo... Dema marxarem perque fem nosa. La veritat es que espero que passi aquesta setmana sencera i, tot i que se que la solitud sera gairebe total a partir de llavors, l'aprenentatge sera... mes profund, suposo...

Quin cel tan meravellos! De matinada, quan surto a pixar, es espatarrant --sembla que pugui tocar els estels! The sound of silence...

(...) Son quarts de nou i ja som al llit. A casa son les 4.30h de la matinada, i per primer cop no em sento tan lluny, sabent que fem el mateix: dormir. En canvi, em sento a anys llum de Seattle, on son les 19.30h i tot just es comencen a activar, com aquell qui diu... ah, Seattle...

M'encanta l'olor de la fusta, d'aquesta fusta, quan crema a les estufes! Crec que es cedre, mmm... M'encanten les olors d'Arizona --excepte una: la meva!

I quines postes de sol tan al.lucinants, a tot arreu: breathless!

Visca America! (i parlo de toot el continent)

22 de novembre, Dine Bikeyah

22/11/09, Big Mountain - Katherine Smith's

Primer dia de treball amb la caravana, despres d'alguns exemples mes de descoordinacio --la veritat es que som un munt de gent! El mati es gelid com la nit, pero ha valgut la pena veure l'albada --impressionant!

Al final no he marxat amb la Marisa i el (?), com ahir deien els 'coordinadors', sino amb la Becky i la Ray Anne, a la recerca d'alguna familia que necessiti els nostres brassos*. Despres de voltar una mica, hem anat a petar aqui, a ca la Katherine Smith, en concret a la casa del seu gendre, l'Arvin, amb sis altres supporters: en Cat, la Nicole, la Tori, en David, en Tranton i la Karen. Al principi, el panorama intimida una miqueta, pero la cosa ja comensa* a rutllar.

LAIA AIZKOLARI! Doncs si! Chopping wood tota la tarda, genial! I per acabar, una passejada magica i la millor posta de sol de la meva vida! O una de les millors, va... El silenci d'aquest immens altipla es eixordidor, el mes meravellos de la Terra. Quin raco de mon tan al.lucinant, no tinc paraules!

De nou, estic cansada de parlar amb la penya... Silenci, please...

21 de novembre, Dine Bikeyah

21/11/09, Coal Mine Mesa - HPL (Hopi Partitioned Land)

Here we are! A casa el Harry i la Bessie Begay, tropocientos hippies benintencionats amb uns quants problemes de coordinacio, problemes tanmateix resolubles amb temps, paciencia i esperit resolutiu --valgui la redundancia.

Aixo es meravellos! La feble lluna en quart creixent no es suficient per escriure, pero aquest focus de la lot m'esta matant els sentits... Estic esgotada, mentalment i fisicament --si la dona aquesta em deixes dormir! Havia d'anar a petar amb la boja, la histerica friki... Seattlelite, of course!

"Your English is very good!"
"Thank you, indeed!"

Ningu no m'ho deia, aixo, a Seattle... Em se tan be la meva propia historia que confonc a la gent amb el meu angles, pero es el que passa quan repeteixes una vegada i una altra el mateix relat --l'estic perfeccionant!

Els noms de la gent, de nou, son un gran problema...

Dineh bi zaad --llengua dineh, navajo-- ja comenso* a practicar! La relacio amb els elders no podia comensar* millor, i es que no hi ha res com parlar una mica el seu idioma, ni que sigui una paraula.

La primera experiencia a les "outhouses" --osease, letrines-- FATAL: "me he meao toa!" Mai no m'han agradat les letrines, MAI! Prefereixo el camp obert 1000 vegades, sempre: soc una gran pixanera i cagadora del camp! Soc salvatge!

Em fa gracia entrar tan be entre els Native Americans, vells i joves --un em va dir que "li sonava"! I es clar que si! Si jo soc d'aqui!

dilluns, 7 de desembre de 2009

Recapitulem

Recapitulem. On soc, ara? A Sonora, California.

He abandonat la tempesta de neu que amenassava* Flagstaff per entrar de cap a la tempesta de neu que afecta la regio de Mother Lode, al cor del territori a on tothom feia cap durant la febre de l'or a California, als peus de Sierra Nevada. Sonora esta envoltada d'altres pobles amb noms igualment d'arrel espanyola i un resso divertit com ara Modesto, Salida, Manteca, Melones, Rancho Calavera o Mono Vista. Al costat queda Jamestown, on hi ha una preciosa botiga de Harley Davidson, i tot plegat esta ben a prop del Parc Natural de Yosemite.

Que ha passat? Com es que he tornat abans de la reserva? Han passat moltes coses --moltes de bones i algunes de no tan bones. Pero tampoc dolentes, eh? Simplement, no s'han donar les condicions propicies com per quedar-m'hi el temps que havia decidit, i per tant era hora de continuar la peripecia cap a una nova destinacio, una nova experiencia, amb nous amics, a una nova terra.

Perque ho entengueu millor, us transcriure quasi integrament el meu diari i veureu el que em passava pel cap aquells dies i com es van anar desenvolupant els esdeveniments. I dic 'quasi integrament' perque em reservo el dret a la intimitat amb certes coses, of course, tot i que crec que sere ben generosa amb vosaltres...

divendres, 20 de novembre de 2009

L'ultim sopar

Quins nervis! Acabo de fer l'ultim sopar a Flagstaff, una austera Campbell's Cream of Mushroom, per comensar* a acostumar-me a... no ho se! Estic nerviosa perque els coordinadors no coordinen i no se que farem quan arribem alla; dubto de si les coses que porto seran adients, suficients, correctes; pero no deixo de repetir-me que TOT anira be --TOT ANIRA BE. En realitat, tinc ganes d'estar amb la familia que em toqui i 'coordinar-me' amb ells, que aixo si que es important!

Ens han demanat que portem menjar i quan he anat a comprar he tingut una mena de regressio a l'epoca del cau, nomes que aqui no tenen els mateixos productes (o sigui, no puc comprar 5 fuets) ni tampoc el mateix preu --les coses fresques, un escandol! I tot i que el que volen son coses fresques, confio que la carretada de gent que tambe ve en portin de sobres, perque jo he hagut d'anar a comprar a peu i, amics, aixo no es Seattle! He carregat llaunes de conserva, kilos de pasta i salsa de tomaquet, barretes energetiques per un tubo (per quan vagi a pasturar ovelles), pa, xocolata, brou i no se quantes coses mes des del super a l'hostal, carretera 66 amunt i avall. Em falta comprar l'aigua, pero per sort el 'coordinador' ha tingut la gentilesa d'oferir-se a anar-la a comprar ell...

A part d'aixo, tambe porto tot de remeis i coses rituals que venen a una botiga d'aqui --m'he deixat aconsellar; llibres --per mi i per ells, si els volen; llibretes i llapis de colors --pels nens; fils i boletes per fer pulseres --espero que m'ensenyin a teixir; i sobretot, sobretot, sobretot, roba d'abric. Ah, i 2 sacs de dormir!

En fi, companys, familia, amics, estic com un flam!

Crec que vaig a escampar la boira una miqueta, a un concert de percussio brasilera que fan a un bar aqui a prop... l'ultima juerga!

IN LOVE AND RESISTANCE!

dimecres, 18 de novembre de 2009

No son navajo, son dineh!

Que quedi clar d'una vegada, perque a mi m'ha costat una miqueta pillar-ho: els indis dineh (amb accent a la e) si que son navajo, entesos? Passa que 'navajo' es un terme imposat pels espanyols primer, i despres pels nord-americans, o sigui imperialista total. En la seva llengua, ells son 'dineh'.

Mare de deu, no entenia res! Mirava i remirava la web, mai no n'havia sentit a parlar, d'aquests indis! Parlava amb gent d'Arizona, a Seattle, i ells tampoc no els coneixien! Us vaig dir 'son veins dels hopi i els navajo', perque Black Mesa, a Big Mountain, es en una part del territori que comparteixen les reserves hopi i navajo, i per forsa* ho havien de ser! Pero era mes facil que totes aquestes especulacions: son navajo.

NO, perdo: son dineh!

Avui he anat a Taala Hooghan (que vol dir 'casa comunitaria' en dineh), un centre social autogestionat que organitza la caravana. El Russell m'ha acabat d'aconsellar sobre algunes coses que dubtava, i d'altres encara queden en suspens --pero tot anira be!

Per que no vaig comprar el sac de dormir a Seattle? Maleit sia!

Dema farem un sopar comunitari a Taala Hooghan, a veure si conec a mes gent de la caravana! Ara he de llegir moltes coses, moltes... m'he d'informar be... i estic cansada de voltar per Flagstaff... Ha fet un dia radiant, espectacular!

I per acabar, una nova frase reivindicativa que he apres avui, en referencia al famos Thanksgiving Day, el dia que els nord-americans 'donen les gracies' als indis per haver ajudat als primers pobladors o 'pilgrims'  --quins collons!:

NO THANKS
NO GIVING

dimarts, 17 de novembre de 2009

Impressions nocturnes de Flagstaff, AZ

Ja soc aqui! Flagstaff no rima amb rasca, pero per poc --tambe us dic que podria ser pitjor! Ho considerare un entrenament per la meva estada a Black Mesa --alla si que flipare!

Us escric aquestes paraules amb l'estranya banda sonora dels trens nocturns que creuen la ciutat, llarguissims trens de carrega que 'xuflen' com mamuts als passos de nivell. He sortit a donar una volteta i --per variar-- la ciutat m'encanta! He caminat una miqueta per la famosissima Route 66 --i si, aixi, de nit, fa canguel.li... Tambe per variar, la ciutat esta PLENA de bars --vade retro, satanas! No mas! Please! Sort que ara, amb els indis, em desintoxicare: ho necessito!

Dema coneixere mes gent de la caravana cap a Black Mesa, visca! Us explico la idea, que no se si ha quedat clar el que fare. A partir de dissabte, durant una setmana, penya de tot el pais (i part de l'estranger) anem a ajudar els indis que viuen alla: tallar fusta, arreglar cases, etc. Pero tambe necessiten gent que els ajudi tot l'any a pasturar cabres, cuidar nens i avis, qualsevol cosa, i crec que jo m'hi quedare un meset... a veure si aguanto!

A partir de dissabte, doncs, estare incomunicada una bona temporada, o sigui que afineu la telepatia, perque sera l'unica manera de rebre el vostre amor, anims i carinyo! Jo, cada dia, quan vegi sortir el sol, pensare en vosaltres i us enviare la meva energia, ok? Quedem aixi, doncs...

Mentrestant, encara caura alguna entradeta mes al blog, i tambe fotos. Que consti que jo inento enviar el link que toca perque tots les pugueu veure, fins i tot els que no teniu facebook, pero a veure si invento algun altre sistema, que ja sou massa gent els que em dieu que no les podeu veure...

I tambe tinc una altra sorpresa, pero crec que me la guardo fins d'aqui a uns dies --es que no esta acabada del tot... ja ho veureu!

Finalment, de nou insistire en la idea dels petits senyals que m'acompanyen en aquest cami, petits detalls, regals de la vida que em fan somriure per un instant, em fan sentir felis* i em diuen 'si!' De vegades es veure un animal, o alguna cosa significativa que t'omple l'esperit! A Seattle em passava constantment, per aixo ha estat tan magic per a mi, i avui tambe m'ha passat diverses vegades, visca! Son com petites confirmacions de que la cosa rutlla, que tot va be, que he pres la decisio correcta: gracies, vida!

IN LOVE AND RESISTANCE

indilaia
(a veure si aviat em donen un nom indi com deu mana! O millor: s'accepten propostes!)

Sol i palmeres a Los Angeles, California

Los Angeles, California (CA), es la primera de les escales del meu trajecte cap a Flagstaff, Arizona (AZ), i he de reconeixer que el sol radiant i les palmeres arreu eixamplen l'esperit! Una afortunada i fugas* visio del cartell de 'HOLLYWOOD' des de l'avio i un canvi de terminal a l'aeroport es tot el que veure de Los Angeles --de moment. Tot i que es una ciutat que no em crida gens l'atencio, nomes em cal una bona excusa --i un bon guia local, if possible-- per tornar-hi algun dia.

Phoenix, AZ, es la seguent parada, i sera igualment calida i rapida.

Pero no crec que la meva arribada a Flagstaff sigui calida en absolut, ja que es una ciutat que esta, calculo, a uns 2000m (7000 peus) i amb unes temperatures d'entre 5 i -15 graus ara mateix.

I tanmateix, friso per arribar-hi!

La cosa ha estat una mica precipitada perque ahir vaig comprar els bitllets... i em vaig equivocar de dia! Pero de nou, les coses no passen perque si i estic contenta de seguir endavant l'aventura --no hi havia manera de marxar de Seattle, eh?

Mes informacio sobre l'activitat que dure a terme a Black Mesa: http://www.blackmesais.org/

dissabte, 14 de novembre de 2009

Indilaia al pais de les salses

Es mentida que als EUA no es menja be. No tot es fast food. De fet, hi ha molt bon menjar, productes de primerissima qualitat, cuines d'arreu del mon.

El que passa es que son adictes a les salses.

Adictes a ocultar el gust essencial dels aliments amb tot tipus de salses i milers d'especies, no estan contents amb un bon filet o uns deliciosos 'scallops' (vieiras) si no ho ofeguen amb -per exemple- salsa de soja, una vinagreta d'all, tabasco, coriandre, paprika i un toc de nou moscada. Tot junt. A saco.

Es ben be que l'oli d'oliva es el millor invent/condiment del mon! Com el trobo a faltar!

Tal com vaig avansar* en una de les primeres entrades, cuinar a casa, el que es cuinar, no ho he viscut en absolut --ni tan sols ara, instal.lada a casa d'un chef! Com a molt, he cuinat jo mateixa --uns spaghetti carbonara i una truita de patates, aixo es tot. Els meus amics s'escalfen coses precuinades, pizzes, etc. Afortunadament, l'Eric, el chef, em porta el sopar del restaurant, sempre DELICIOS! Tenir el restaurant a casa es un privilegi, cert, perque aqui la norma es fer tots els apats a fora, aprofitant la inacabable oferta de restaurants internacionals, els tipics 'diners' amb 'greasy american food' o, si m'apures, els fast food de tota la vida (Subway, Taco Bell, KFC... i la gran M, of course) que encara no he trepitjat --l'aventura tambe te un limit!

Perque us en feu una idea, aqui teniu una no gaire breu relacio dels meus apats, molts dels quals no us podre descriure perque no se ben be el que m'estava menjant:

- Special Chicken Teriyaki. 5.50$. To go. Sens dubte, el meu mejar preferit aqui a Seattle. Barato. Saludable. El mes simple que he trobat. Et serveixen un tall de pollastre a la brasa desossat talladet a trossos a sobre d'una bona racio d'arros, tot regat amb salsa teriyaki (?), acompanyat d'una bona amanida, o millor dit, d'una gran quantitat d'enciam Iceberg, lleugerament amanit amb una vinagreta d'aquestes blanques. Passa que es el garito mes cutre de tot Seattle i sempre ho demano per emportar, i m'ho jalo amb els compis del mercat.

- Especialitats russes: Piroshky (pastisset de carn o verdures, a triar) i Pelmeny (pronuncii's 'pilmieny', i son una mena de raviolis). Aixo tambe ho compro a prop del mercat, a unes noies molt trempades!

- Chiken Pho, que nosaltres diriem 'noodles amb pollastre', pero aqui la paraula 'noodles' val per qualsevol tipus de fideu o spaghetti. Trobareu 'pho' als restaurants vietnamites, on sovint tambe demano 'chicken curry', o sigui pollastre i arros al curry, un dels meus plats preferits EVER! Llastima que als vitnamites els agradi tant el coriandre --cilantro en castella i en angles, que pels ignorants com jo us dire que es una mena de julivert amb un gust MOLT fort que des que el vaig descobrir al Brasil NO m'agrada, pero al que ja em comenso* a acostumar...

- I parlant de coriandre, als tailandesos tambe els agrada molt! Massa, pel meu gust! Em costa explicar el que menjo als restaurants tailandesos quan hi vaig, normalment es carn o gambes amb ves a saber quina salsa --cada cop diferent, es clar... Es tan complicat entendre les cartes dels restaurants que o be deixo que triin per mi, o be m'ho jugo tot al 12 vermell demanant plats dels que nomes entenc algun dels ingredients que porta... l'aventura es l'aventura!

- Mexican food! Us puc assegurar que m'he menjat el burrito mes gran de la Terra, farcit de frijoles, arros, amanida, chile con carne... era enorme! Com tambe era enorme el plat de nachos amb formatge i no se que mes que vam demanar un altre dia, 'per picar alguna coseta'... Tambe he manjat burritos, fajitas i mole a escala humana, tot i que l'especialitat mexicana que he degustat mes sovint ha estat -efectivament!- el tequila!

- Greasy American food: els esmorzars mes besties de la vida! Eggs Benedict amb pastis de patata; bacon, cheddar & avocado burger; roasted turkey sandwitch (que de sandwitch nomes tenia el pa, perque era tot un senyor plat de gall d'indi rostit i regat amb no se quina salsa tremenda); i, last but not least, la sempre efectiva cheese burger, of course! I com ja sabeu, per no trencar amb la tradicio de Seattle, aquestes menges s'han d'acompanyar sempre que es pugui amb un bon bloody mary!

- Tambe he pogut assaborir en alguna ocasio la 'nostra' estimada cuina, i es que els 'tapas-bar' de Seattle son realment excel.lents! Sorprenent, oi? Doncs em vaig menjar un pa amb tomaquet amb formatge de Mao que encara me'n llepo els dits, amb un bon pernil salat (si! era bo! ho juro!), ous a la riojana, saltejat de bolets... i unes bones patates braves! Ole! Tambe hi ha un restaurant basc ('Txori') que fa molt bona pinta, pero encara no he tingut el plaer... Potser quan em torni a entrar la nostalgia dels sabors de casa...

- Impossible recordar tots els plats que vam degustar al restaurant japones, o les verdures i salses del restaurant etiop... Ja no em deuen quedar gaire mes nacionalitats exotiques per tastar, no?

- Vaig passar una setmana mes 'austera' menjant noodles precuinats, pa amb mantega, iogurts i gelatines --amb cafe a dojo! I birra a dojo!

Pero de tots aquests menus, el millor, el mes saboros, va ser sens dubte un tastet que em va preparar l'Eric al Brouwer's Cafe de Fremont. Necessitaria un traductor angles-catala realment especialitzat en gastronomia per poder dir que vaig menjar, pero almenys veureu que be que sona!

"Pepper corn petite tenderloin with jewbilation beer marinade, wine onion bed"

"Bacon & cheese stuffed game hen wrapped in prosciutto, mushroom hen gravy"

I un mes: "Smoked paprika asparagus with balsamic-lambic reduction"

I aixo no es res! Haurieu de veure el menu especial amb sidra que va fer fa uns dies! La carta semblava un poema!

En fi, mama, ja veus que no has de patir per res! La teva nena menja a les 1000 meravelles! Ja veurem que passa a Arizona...